A J…

Hola J,

Avui sento necessitat d’escriure´t aquesta carta de tancament.

M’ha costat molt fer el teu dol, pràcticament dos anys i això que només vam estar 7 mesos junts.

Vam començar per apps i ja sense arribar a veure’ns vam  tenir una brega que no recordava haver tingut en ningú des de l’adolescència al menys!

I em vas faltar el respecte en repetides ocasions, i em vaig sentir ferida, i et vaig bloquejar.

Poc abans d’això, em vas deixar d’escriure perquè et vaig enviar una foto sense roba. Una foto que em va fer la meva amiga Olga a les termes de la Garriga, estirada al llit fussant el mòbil, on la postura just tapava les meves parts més íntimes i jo em veia natural i guapa. Ets creus ser molt d’esquerres…però tens una de merda al cap! Ja vas començar a rondinar que segur que era una “guarrilla”  que com li enviava una foto així a algú que no coneixia?… i vas tallar el contacte.

Aquella foto era preciosa, i personalment, mai li enviaria A NINGÚ una foto que em pogués perjudicar (conste en acta que molts anys enrerre alguna sí). Però és veritat que era una foto profunda, de fet tant sols li l’havia enviat en seu moment al meu amant “titular”, amb qui em trobava i acomiadava des de feia més de 13 anys. Però amb tu tot era diferent, fins al punt de plorar desconsoladament quan em vas deixar de parlar per aquella foto. Recordo estava de visita per la Fira de Cocentaina, i fins i tot els meus pares em van sentir plorar des de la seva habitació i es van preocupar molt per mi. Però què els hi podia explicar, pobres? ni tant sols jo sabia perquè plorava per un tio que acabava de conèixer i encara ni havia vist! Tot molt boig, molt, molt boig.

Però quan un dissabte anava a sopar amb una amiga i ens vam trobar pel carrer (era inevitable ja que va resultar que vivíem a un minut de distància), tu em vas demanar disculpes i vas insistir en veure’m i jo vaig decidir entrar en eixa bogeria. Sincerament crec que si no hagués estat amb aquesta amiga, que em feia d’advocada del diable, no t’hagués respost el “sms salta bloquejos whatssap” per quedar. Però ella em deia que si em removies tant era perquè m’havia de treballar coses amb tu. (És veritat que estava taquicàrdica perduda després de l’encontre i just venia de passar la nit amb un tio que “ni fú ni fá”).

Però entenc que tot és perfecte tal qual i també reconec que alguna cosa dins meu es moria per entrar en aquell  tsunami.

 De de cara a la galeria ho vaig excusar amb un “per un polvo!…segur que folla bé!”.

I sí, follaves bé, massa bé. Tan bé que no només em vaig quedar enganxada, si no que et vaig acabar estimant i presentant a la família. 

A vegades penso que em vaig equivocar, doncs al final les lliçons que m’has aportat ja les sabia:

  1. No t’entreguis a ningú que et falti al respecte
  2. El sexe, mai és només sexe.

Però sembla ser que no les tenia gravades a foc com ara.  A part estic segura que en altra vida havia pactat amb tu trobar-nos, la màgia que vaig sentir des del primer moment al fer l’amor amb tu així m’ho confirmava. És impossible no enamorar-te d’algú que aconsegueix electritzar tot el teu cos amb plaer i que et surti en forma d’amor per cada porus de la teva pell. Quina alquímia més poderosa i brutal! Al tercer polvo no em vaig poder contenir de dir-te t’estimo, ni tu que em casaria amb tu, i ja estava liada la troca.

Aquesta connexió tan heavy em va anestesiar per complert, i vaig oblidar des d’on partíem, tot i que evidentment van haver altres faltes de respecte que cobria amb compassió. Et vaig veure com un Chihuahua, un putu Chihuahua que se sent inferior i ha de mostrar ofensiva de bones a primeres com per fer-se valer. Un horror J, un horror! i això que un dia em vas reconèixer que et creies superior als demés! I perdona per lo de “putu” però reflexa la ràbia de que la nostra història no pogués ser. Fins i tot pensava molts cops que ojalà fossis mut, perquè les teves mans em poguessin seguir acaronat, fent massatges i cuinant, i el teu membre tant perfecte em seguís omplint d’amor, però sense els dards insensibles que escups per la boca al lloc on més mal fan.

 I sé que tot és una fatxada enorme per tapar la teva vulnerabilitat, però mentre no li poses consciència tindràs aquestes reaccions tan xungues. Sincerament crec que no vols ferir intencionadament (aquí les meves millors amigues discrepen!) però jo no puc curar-te a tu, jo m’haig de curar a mi i això implica, agrair-te i mantenir-me lluny.

M’he adonat que he començat escrivint-te una carta a tu i he acabat escrivint un petit relat per lectorxs indiscretxs, però he pensat que era una bona manera d’acabar, donat que ets l’única persona en ma vida que m’ha tractat d’inculta i no t’ho culpo, doncs pensant-ho bé jo moltes vegades m’he sentit així i segur que només em feies de mirall.

Haig de donar gràcies a aquesta quarantena perquè tot i haver pensat en molts moments amb tu, com a millor amant  i com a amant més proper, m’ha donat una calma, lluny del soroll pertorbador de fora, per poder-me escoltar i saber el què necessito realment. Per això suposo, ahir quan et vaig veure al carrer després de vuit mesos i vam estar petant la xerrada vint minuts, no em vaig alterar com em passava abans. El meu cos per fi ha entès que aquesta pau val més.

Amb tot, suposo hi ha una tercera lliçó, la més difícil per no voler reconèixer-la i per la constància i consciència que implica.

3. M’haig d’estimar més.

I en aquestes estem!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s